Els repetits èxits fan que Pere Gené sigui designat per TVE per representar a Espanya, dins l’apartat de Rock, al Festival de Knokke (Bèlgica) on es celebra la “Copa d’Europa de la Cançó” (un precursor de l’actual Festival d’Eurovisió).
Allà, formant part amb altres artistes de diferents estils, guanya la copa per Espanya.
Sempre inquiet, en Pere desenvolupa als LP’s tota la música que no es pot condensar als fatídics tres minuts dels singles.
Així neix “Spring 70”, un disc totalment en anglés que es grava en una gira per Centreeuropa.
I arriba l’àlbum més venut del grup: “Adelante Rock en Vivo”, gravat en directe en una sola presa a un estudi de Barcelona.
Sempre trencant esquemes, Lone Star ofereix un concert al Portaavions John Fitzgerald Kennedy, 
a base de blues i rock and roll, davant uns sorpresos i encantats mariners americans.
Però el recital més important és al Palau de la Música de Barcelona, temple de la música clàssica, que per primera vegada acull el so d’una guitarra elèctrica.
I arribem al 1974, any en que LONE STAR rep varis premis que l’acrediten com el millor grup de rock espanyol.
La formació en aquells moments la composen el guitarrista Joan Miró, el baix Sebastián Sospedra, Tapi a la bateria i Pere Gené piano i veu.
Arriben dies de vi i roses al fitxar per DIRESA, El grup està ben promocionat, però tot acaba malament, donat que el gerent de la companyia resulta ser un mafiós que marxa amb els diners i LONE STAR és queda sense masters i sense cobrar royalties.
Més endavant, Pere demana a Alex Sánchez (que ja havia format part anteriorment del grup) que cobreixi la vacant de Joan Miró que se’n va.
Al 1977 la banda treu al mercat un maxisingle amb dos temes en català, “L’amor se’n va” i “Punta d’Alba”.
Amb Alex a la guitarra, és grava per segells independents varis, publicant entre altres, “Síguenos” i “Horizonte”, dos excel·lents LP’s.
Al 1982 Lone Star i Eric Burdon (cantant de “The Animals”) reuneixen a 120.000 persones a la recta del circuit de Montjuïc a la Festa del PSUC.
Els avanços tecnològics de la dècada dels 80 del segle passat, donen lloc a augment de la música electrònica en detriment del Rock, que comença a sofrir una lenta agonia.
Les discogràfiques se centralitzen a Madrid, on el fenomen conegut com “Movida Madrileña” produeix grans beneficis a les empreses que comercialitzen pésims productes musicals però que sonen molt, i el que és pitjor, són del gust dels joves de l’època.
Aquesta situació del panorama Rocker deixa a LONE STAR només amb en Pere i l’Alex, però aviat es tornen a organitzar amb Jerónimo Martínez a la bateria i Sebastià Sospedra (que havia abandonat la banda) al baix.
En un intent desesperat per subsistir, Lone Star grava “Viejo Lobo”, la seva obra pòstuma i, probablement el millor disc, la millor gravació i la millor producció de la seva extensa obra discogràfica.
En Pere, pensa que és un bon moment per deixar-ho, tot i que al 1996, el grup torna a la carrega per gravar “Hacia el Futuro”, en el que es remasteritza “Viejo Lobo” i es graven de nou alguns dels temes més emblemàtics de la banda.
Aquell mateix any, al Festival Grec de Barcelona, s’organitza un concert històric, el grup commemora els seus 24 anys de vida a la vegada que presenta “Hacia el Futuro”.
I quina millor forma de celebrar-ho que rodejat d’amics i de la nova generació de músics de Rock espanyols. 
Manolo García, Teddy Bautista, Loquillo, Carlos Segarra, Rosendo i altres músics d’actualitat en aquell moment, acompanyaran a Lone Star sobre l’ escenari interpretant els temes del grup.
Així, una de les bandes més longeves del panorama musical espanyol per la que han passat un gran número de brillants músics, però sempre amb Pere Gené com a líder indiscutible, conclueix definitivament la seva existència, deixant a les seves esquenes infinitat d’actuacions i treballs gravats.