La intenció d’en Pere és gravar les seves pròpies cançons, però això s’haurà d’esperar. La discogràfica l’obliga a gravar èxits internacionals i ell els posa com a condició fer els seus propis arranjaments, escriure la lletra en castellà i escollir les cançons.
Sorgeixen èxits com “La casa del sol naciente” i “Comprensión” (versions en castellà de “The house of the rising sun” i “Don’t let me be Misunderstood” dels anglesos “The Animals”).
La formació en aquests moments, Enrique López a la bateria, Rafael de la Vega al baix, Juan Miró amb la guitarra i Pere Gené veu i guitarra.
A EMI estan tant contents amb les vendes (es dona la circumstancia que es venen més copies de 
StarLONE STAR que del grup britànic) que organitzen una trobada Lone Star–Animals en un cèntric hotel de Barcelona.
En Pere segueix insistint en gravar les seves cançons, obtenint finalment una primera concessió per part d’EMI. Un àlbum amb la meitat de temes propis.
La sòlida formació musical d’en Pere el porta a sentir-se interessat pel Jazz, un camp on pot desenvolupar els seus amplis coneixements i retrobar-se amb el piano.
Així, el concert “LONE STAR en Jazz” es presenta a Barcelona al San Carlos Club i a Madrid al Teatro Beatriz.
La “Dirección General de Cultura Popular” inclou a Lone Star en l’espectacle “Festivales de España”. El grup recorrerà el país repetint la mateixa fórmula del Beatriz, una primera part de jazz i una segona de rock.
A EMI segueixen tan satisfets amb els bons resultats del grup que li permeten gravar un LP íntegre de JAZZ.
Després de llargues negociacions en Pere se surt amb la seva i al 1968 grava “MI CALLE”, la que esdevindrà la cançó emblemàtica del grup. A partir d’aquell moment tot serà producció pròpia.
Li segueixen “Lyla”, “La Trilogía” (premi de la SGAE a la millor cançó), “Quiero besar otra vez tus labios”…
